És difícil imaginar què diran els historiadors del moment actual, perquè la història és un fang que es pasta amb el temps, i el present mai no permet la perspectiva adequada. Bo i acceptant, doncs, la manca de distància necessària per fer una diagnosi seriosa, sí que tinc la convicció que els temps actuals són decisoris, i que algun dia es recordaran com un punt d’inflexió en la nostra davallada nacional. Amb sinceritat –i amb reconegut dolor, ateses les esperances de molta gent–, crec que estem vivint un dels moments més agressius contra Catalunya que es recorden en democràcia. És una agressivitat subtil, com la famosa invasió subtil de japonesos contra la qual Pere Calders alertava còmicament en els seus contes breus. A diferència d’altres moments de soroll barroer i traç gruixut, com, per exemple, el del segon mandat d’Aznar, el d’ara és un moment de somriures còmplices, bones intencions, amics i col·legues a banda i banda del pont aeri, i ensucrades promeses.
Però amb el somriure no arriba la revolta –que diria en Lluís Llach–, sinó un sever paquet de decisions, la intenció del qual és aprimar, fins allà on es pugui, la nostra capacitat de decisió. Amb el copet a l’esquena d’haver votat un nou Estatut, que semblava que havia de redimir els catalans d’ells mateixos, el nou govern està usant tot l’aparell de l’Estat no només per incomplir la llei aprovada, sinó per colar-nos, by the way, algunes substancials retallades. És a dir, veient com evoluciona la cosa, és molt probable que la nova “Constitució” catalana, que havia de ser la pista d’aterratge d’un nou concepte de sobirania, esdevingui l’excusa per reduir-la substancialment. I aquí hi val tot. Val l’estafa de no complir amb el finançament debatut, negociat, pactat i aprovat, amb la conseqüència immediata de deixar sense recursos el govern català. Val aprofitar lleis menors, per recuperar cotes de sobirania central. I val aprofitar la “solidaritat” per deixar fora del diner públic a les ONG que actuïn només a Catalunya. I valdrà, ai las!, aprofitar l’avinentesa del Tribunal Constitucional –aquest òrgan “independent”– per posar en qüestió la definició mateixa del país, com si un tribunal pogués dir-li a un territori si és o no és una nació. Què passa? Que estan per damunt de la història, de la memòria, del llegat col·lectiu? Estan per damunt de la voluntat dels ciutadans d’un territori? Estan per damunt dels sentiments de la gent? És com si l’Imperi Austrohongarès hagués dit als txecs que no eren una nació, o com si ho digués l’actual rei de Bèlgica als flamencs, o com si ho diguessin els anglesos dels escocesos. Però a diferència de tots aquests referents, Espanya no s’ha construït històricament des d’una perspectiva de respecte als pobles, de manera que tot està escrit en el seu ADN.
Si hi afegim, a més, que el Constitucional retallarà presumiblement molts altres aspectes de l’Estatut, el qual ja no era per tirar coets, a més de les moltes invectives contra el català en tots els estaments de poder, i la feblesa de la nostra societat civil, tenim un túrmix demolidor contra Catalunya. No tinc cap dubte que estem en un moment de risc elevat, i que Zapatero, l’home que somriu millor quan menteix, pot esdevenir el pitjor dels postres malsons. Sovint, com saben els territoris en conflicte, el pitjor enemic és el que sembla més amic.
En aquesta tessitura, la principal feblesa de Catalunya és la suma de partits amb “consciència nacional” que esdevenen còmplices de la situació i callen, atorguen o, com a molt, rondinen una mica, llancen algunes expressions fatxendes a l’aire –no fos cas que no semblessin de Ripoll–, i mantenen la cadira i el cotxe oficial. ¿No seria hora de prendre decisions efectives, i no simples proclames retòriques? Sobretot perquè si la tesi d’aquest article és malauradament certa, la història recordarà dues coses: una, que Catalunya va començar a davallar de manera indefectible; l’altra, que alguns partits catalans i catalaníssims en foren còmplices.
Pilar Rahola
