Sóc conscient que avui em toca anar a contracorrent, perquè ni m’agrada el futbol ni em sento identificat amb la selecció espanyola. Ja entenc que en totes dues coses estic sempre en minoria. Però en aquests moments la meva solitud és encara més superlativa. Ahir al matí, uns amics que passejaven pel Zoo de Barcelona van comptar 51 persones amb la samarreta de la selecció espanyola i només 4 amb la del Barça. A la nit, vaig sentir petards i traques per celebrar una victòria espanyola que, fa unes setmanes, ningú no hauria cregut possible.
A Catalunya, la majoria dels ciutadans ja senten com a pròpia la selecció de futbol que ahir va guanyar l’Eurocopa. L’espanyolitat demostrada en les últimes setmanes pels seguidors de la roja és més fresca i moderna que la d’abans. Els símbols patris ja no són només el toro d’Osborne o Manolo, el del Bombo. Han aconseguit crear una marca d’Espanya enrotllada i sense complexos, allunyada dels greuges històrics del nacionalisme espanyol o de l’herència franquista.
Al terreny de joc, la presència de Xavi, Capdevila, Puyol, Iniesta o Cesc dificulta encara més als catalans no sentir, com a mínim, més afinitat amb l’alineació espanyola que amb l’alemanya. Però, precisament en dies com aquests, és quan més ens dol que Catalunya no tingui representació pròpia, també, en les competicions esportives internacionals. Tenim els bons jugadors, hi ha la voluntat política de bona part de la ciutadania, hi ha precedents com el del Regne Unit, que permet que cada nació tingui la seva pròpia selecció esportiva, sigui Anglaterra o Escòcia... què ens falta a nosaltres? Doncs que els mateixos que aquests dies ens obliguen a aplaudir els gols de la roja ens permetin fer bo el lema “una nació, una selecció”. És només una qüestió de democràcia, no de nacionalisme.
.Font: Avui.cat
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada