“De l’islam en pot sorgir una teologia alliberadora”

Entrevista al teòleg Juan José Tamayo, autor del llibre ‘Cultura, religión y política’

Amb motiu de la presentació del llibre Islam. Cultura, religión y política, publicat per Trotta, el teòleg Juan José Tamayo ha passat per Barcelona, convidat per l’Institut d’Estudis de la Mediterrània. Hi va anar a parlar de la seva nova proposta: una insòlita teologia islamocristiana de l’alliberament.

Per a la teologia que vostè proposa s’han de trobar els punts en comú de les dues religions. Però, quins són els esculls que les separen?
El primer punt a superar és el monoteisme, que és un model que tendeix a no respectar la pluralitat de valors. Creure en un únic Déu per a tota la humanitat comporta una exclusió dels altres i una concepció teista del món. Les dues religions estan enfrontades perquè parteixen d’un Déu que és compassiu i alhora despietat; pacient, però airat, equànime i arbitrari, solidari però totpoderós. Tots dos déus s’haurien de revisar per trobar-se en l’ètica de la teologia de l’alliberament islamocristiana, que és un terme meu.

Això és possible?
Sí, perquè cap dels dos remet a la violència. La teologia de l’alliberament no és exclusiva de cap cultura. Des de fa dècades es treballa en aquest sentit i s’han fet propostes significatives, però tenim uns estereotips sobre l’islam que fan que no pensem mai que d’aquesta religió en pugui sorgir una teologia alliberadora. Tot el que té a veure amb el món àrab ens sembla bàrbar i medieval. El prejudici és el que impedeix descobrir l’alliberament de l’islam i a Espanya hi ha una ignorància enciclopèdica sobre això, com si no formés part de la nostra identitat ni estigués present en la nostra història de l’art, de la ciència, de la llengua, de la filosofia.

Un altre dels temes de fricció deu ser la teologia feminista.
Sí, perquè és el fet més renovador en la teologia de l’islam avui en dia. Hi ha dones molt actives, com Fatima Mernisi i Amenatu Haidar, a qui ja vaig dedicar un capítol del llibre abans que comencés la vaga de fam. Quan va sorgir, l’islam va representar un progrés per a la socieconomia de la península Aràbiga, on les desigualtats socials eren abismals. L’islam va suposar un pas endavant en tots els camps del coneixement, ja la primera sura feia referència a la instrucció del poble.

Però no es pot dir que precisament als països islàmics es gaudeixi de llibertat d’expressió.
En molts països de majoria musulmana s’ha tornat a l’etapa preislàmica i la dona està discriminada d’una manera brutal, però tot això no respon ni als fonaments de l’islam ni a la doctrina alcorànica. El que passa és que l’islam va anar introduint els costums dels pobles que conqueria.

El mateix va passar amb el cristianisme.
Sí, en els inicis les dones van assumir responsabilitats seguint a Jesús, però en la mesura que la religió es va polititzar i va adoptar costums de l’Imperi Romà, els qui van assumir el poder van ser els homes, i les dones van passar a ser invisibles. La mateixa concepció de Déu és patriarcal, però en els orígens no va ser així.
Aquest incompliment dels drets humans no respon a raons religioses sinó a raons fonamentalment polítiques i socials.

¿També és cultural la prohibició de construir minarets a Suïssa, arran d’un referèndum?
La mateixa convocatòria del referèndum és un exemple que no es pot veure la palla de l’ull de l’altre sense adonar-nos de la biga en l’ull propi. És un extraordinari exemple d’intolerància i falta de respecte de la llibertat religiosa.

Però tots aquests prejudicis sorgeixen per algun motiu.
Tots els fanatismes es retroalimenten. Són les perversions de les religions. El fanatisme està instal·lat a les cúpules de poder i ho projecten sobre el poble. El resultat del referèndum de Suïssa no és fruit de les creences d’un poble sinó de la construcció d’alguns partits i fins i tot del mateix Estat. Els drets humans no poden ser objecte de referèndum, perquè si el poble els rebutja entrem en una situació anterior a la Revolució Francesa.

Però ¿la seva idea d’una teologia de l’alliberament islamocristiana no li sembla una utopia extrema?
És una utopia en el sentit positiu del terme. Canviant les condicions actuals, sí que es podria tirar endavant. El problema de les religions és que falta diàleg al seu si. El cristianisme és la religió que més conec i més pateixo. Hi ha un atrinxerament de les diferents tendències i no és fàcil bastir ponts per al diàleg. El Vaticà no hi ajuda gens. Durant vint anys, Benet XVI s’ha comportat com un inquisidor, ha estat el Torquemada del segon terç del segle XX.

I això també es nota en un retrocés pel que fa al paper de la dona.
La doctrina moral encara l’han d’elaborar els homes i a elles no se les reconeix com a subjectes teològics per poder ensenyar a les facultats i sobre elles cauen les ires del vell Sant Ofici. Crec que les meves col·legues teòlogues encara ara ho tenen més fotut que els homes.

Però el futur és d’elles.
Sí, la teologia feminista és la de les més prometedores i de les més creatives perquè va traient les teranyines del patriarcat.

Article da l'Avui.cat
.