Uriel Bertran
Membre de la Coordinadora Nacional per la Consulta i diputat
Ja manquen molt pocs dies perquè se celebri la consulta sobre la independència de la nació catalana a 170 municipis de Catalunya i la dimensió que ha agafat la iniciativa que va arrencar a Arenys de Munt és espectacular: De 6.500 persones amb dret a vot en la consulta de la població maresmenca, el 13 de desembre seran més de 700.000 persones les que podran votar. Més persones que habitants tenen alguns Estats de la Unió Europea com Malta o Luxemburg!
La taca d’oli que ha escampat el 13-D i la voluntat d’autodeterminació que expressi el poble català tindran un fort impacte a Catalunya i a nivell internacional. Del gest únic i simbòlic d’Arenys de Munt, ara, amb centenars de municipis organitzant la consulta –també a Barcelona, la capital de la nostra nació–, els catalans i les catalanes hem començat a impulsar un veritable procés històric cap al referèndum vinculant d’independència que volem que convoqui el Parlament de Catalunya durant la propera legislatura sota els auspicis de la comunitat internacional. Aquesta és la dimensió real del que pot aconseguir el 13-D. I d’aquí la veritable importància d’anar a votar; a més d’expressar la nostra opinió sobre la independència i de realitzar un exercici impecable de democràcia directa, tenim l’oportunitat d’impulsar definitivament el procés d’autodeterminació. Això ho saben a Espanya i a Europa –d’aquí l’enorme interès que ha suscitat la consulta– però qui més ho ha de saber som els mateixos catalans. Votar massivament el 13-D és permetre a Catalunya fer un pas de gegant cap a esdevenir el 28è Estat de la Unió Europea.
Hi ha qui diu que això no és possible perquè la consulta no és jurídicament vinculant. Però no vincula allò que vol sinó allò que pot. El veritable caràcter vinculant d’una consulta no es conforma només a partir de la seva dimensió jurídica sinó sobretot per la seva dimensió ciutadana, política, històrica i emocional. I totes aquestes conformen l’ADN vinculant de la consulta sobre la independència. Podem contrastar-ho amb un parell d’exemples; ¿no ens van dir que era jurídicament vinculant el referèndum sobre l’Estatut? De què ha servit davant un Tribunal Constitucional totalment polititzat?. En canvi, el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià va proclamar la República Catalana després d’unes eleccions municipals que jurídicament res tenien a veure amb la decisió sobre la forma monàrquica o republicana de govern. El missatge ciutadà expressat a través del suport a les candidatures republicanes fou tan clar que la República no va tenir oposició. Tinguem-ho clar: la consulta sobre la independència és molt més important per al futur de Catalunya i de la unitat del regne d’Espanya que una sentència del TC sobre l’Estatut que comença a no importar ni a preocupar ningú.
La independència, a diferència de l’autonomia, és un dret humà universalment reconegut que només depèn de les pròpies forces. I acumular forces és el que hem de fer el 13-D i el 28 de febrer i el 25 d’abril de 2010, quan, finalment, més de quatre milions de catalans hauran pogut exercir el dret de decidir. Sí, tenim la possibilitat de sacsejar definitivament les aigües autonomistes i estancades de la política catalana. Algú dirà que a l’hora de la veritat la majoria de partits no promouran el referèndum des del Parlament encara que els centenars de comissions ciutadanes ho demanin solemnement. Hem de tenir confiança en la força de la ciutadania. La meva opinió és que cap partit catalanista podrà sostenir durant gaire temps més la contradicció d’aprovar mocions a més de 400 municipis i impulsar el dret de decidir de milions de catalans, per, després, negar-se a debatre exactament el mateix al Parlament de Catalunya. A menys, esclar, que vulgui ser bandejat per la societat catalana que hauria deixat de representar.
.
Font: Avui.cat
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada