Ni l’aprovació de la llei d’igualtat en el curs de la legislatura passada ni aspectes simbòlics com el flamant accés de Carme Chacón al ministeri de Defensa no desvirtua que la posició de la dona en diversos àmbits socials, laborals, econòmics i culturals continuï sent precària. En qüestions de gènere ens trobem en una fase que en podríem dir de defensa retòrica de la igualtat amb profunds forats negres que es mantenen a la realitat. Ningú, ni tan sols el legislador, gosa menystenir la plena integració de la dona, ni proclamar mesures dirigides a assolir l’horitzó igualitarista, però bona part d’aquestes intencions queden diluïdes i estancades en la inoperància, sobretot quan afecta els col·lectius més desafavorits, i no motiven cap mena de canvi d’actituds ni entre els homes ni, val a dir-ho, entre moltes dones.
Que el ministeri de Defensa recaigui en una dona no maquilla unes dades esgarrifoses que continuen revelant la profunda discriminació de les dones en el món laboral i les dificultats que troben a l’hora de conciliar la vida professional i familiar. Carme Chacón ens va refregar electoralment el seu optimisme i la seva futura maternitat i sens dubte tenia raons per estar exultant davant la possibilitat que sigui la seva parella la que s’aculli al permís de paternitat, i que ella no sols continuï la seva carrera en l’executiu estatal, sinó que hagi assolit un dels càrrecs de més pes polític del gabinet. Se’n pot ben felicitar si tenim en compte que a l’Estat aproximadament només un 2% dels homes s’acullen al permís de paternitat i que un de cada quatre embarassos, el 25%, acaba desembocant en l’abandonament de la feina per part de la mare. És veritat que la imatge i l’aparador és el primer pas per reformar la substància (cosa sempre arriscada de dir d’un govern presidit per Rodríquez Zapatero) i que és millor per inspirar una societat igualitària potenciar institucions forjades en la paritat que no fer-ho, però la il·lusió i el discurs igualitarista de les elits polítiques i aquells que viuen del sector públic no ens poden distreure d’un panorama preocupant. Quan a l’Estat la diferència salarial entre homes i dones pel mateix lloc de treball continua voltant el 30% (la mitjana de la Unió Europea és del 15%, també prou escandalosa) o el 48% de les dones tenen ingressos del treball inferiors als 12.000 euros anuals vol dir que encara queda molta feina pendent.
Però després hi ha actituds molt enquistades en els patrons socials i en certes actituds que continuen llastant les possibilitats de participació de la dona en la vida pública. I és que malgrat les polítiques de gènere que s’articulen en el món occidental i en un marc partitocràtic molt encarcarat i encara masculinitzat, la paritat, malauradament, acaba proporcionant que els perfils polítics femenins que arriben a la primera línia siguin els de les dones obedients, de consigna, amb no gaire carisma i encara menys idees, de les quals Carme Chacón seria el paradigma. Admeto sense reserves que la mediocritat de la classe política en les nostres societats s’estén d’una manera aclaparadora també entre els homes. Tampoc no es pot esperar que, en la grisor generalitzada, les dones de sobte brillin per generació espontània molt per damunt dels seus homòlegs masculins. Però no deixa de ser torbador que alguns dels vicis que atribuïm al conjunt de la classe política es reprodueixin amb major intensitat en les primeres dones que assumeixen grans responsabilitats. I d’això no se’n salven ni algunes de les principals dirigents del planeta: tant Angela Merkel com Michelle Bachelet es troben, a la RFA i a Xile, respectivament, al capdavant de dues grans coalicions en què la dialèctica política frenètica ha estat substituïda per grans consensos que no requereixen un gran lideratge, de forma que han anat bastint la seva carrera a poc a poc i amb bona lletra sense cap esclat de genialitat que les faci trontollar del mainstream. Potser és que la història ens ha ensenyat que els grans caràcters també ens han portat a les grans desgràcies, i que tal vegada més val que les dirigents presents i futures no ens trasbalsin massa. Quan a Espanya apareix alguna dona amb empenta, i els catalans això prou que ho sabem amb Magdalena Álvarez, més val començar a tremolar, ni que el preu de la monocòrdia i de la banalitat hagi de ser suportar com una catalana com Chacón, per tal d’enrobustir la seva legitimitat i en el to de cantarella que la caracteritza, reconegui el seu “profund amor a l’Espanya unida i diversa” i hom no se’n pugui estar de preguntar-se per les condicions socials, històriques i mediàtiques que porten una dona de la seva generació a fer aquesta mena d’afirmacions.
I parlant de catalans, si es tracta de promoure la inacció, l’aposta de Zapatero es pot qualificar d’encertada. L’entorn caspós de l’ultraconservadora Associació de Militars Espanyols, en la seva crítica a la designació de Chacón, avisava que la nova ministra no era la persona més adequada a Defensa “pel que pugui passar” quan el Tribunal Constitucional resolgui l’Estatut. Certament, amb Chacón, Zapatero sembla revelar el que pensa que farà el poble de Catalunya davant d’una decisió negativa per a l’Estatut a la jurisdicció constitucional, el mateix que ha fet propulsant-lo a ell a la presidència del govern espanyol: no res i qui passa dies anys empeny.
Font: Avui (21/04/2008)
.
Que el ministeri de Defensa recaigui en una dona no maquilla unes dades esgarrifoses que continuen revelant la profunda discriminació de les dones en el món laboral i les dificultats que troben a l’hora de conciliar la vida professional i familiar. Carme Chacón ens va refregar electoralment el seu optimisme i la seva futura maternitat i sens dubte tenia raons per estar exultant davant la possibilitat que sigui la seva parella la que s’aculli al permís de paternitat, i que ella no sols continuï la seva carrera en l’executiu estatal, sinó que hagi assolit un dels càrrecs de més pes polític del gabinet. Se’n pot ben felicitar si tenim en compte que a l’Estat aproximadament només un 2% dels homes s’acullen al permís de paternitat i que un de cada quatre embarassos, el 25%, acaba desembocant en l’abandonament de la feina per part de la mare. És veritat que la imatge i l’aparador és el primer pas per reformar la substància (cosa sempre arriscada de dir d’un govern presidit per Rodríquez Zapatero) i que és millor per inspirar una societat igualitària potenciar institucions forjades en la paritat que no fer-ho, però la il·lusió i el discurs igualitarista de les elits polítiques i aquells que viuen del sector públic no ens poden distreure d’un panorama preocupant. Quan a l’Estat la diferència salarial entre homes i dones pel mateix lloc de treball continua voltant el 30% (la mitjana de la Unió Europea és del 15%, també prou escandalosa) o el 48% de les dones tenen ingressos del treball inferiors als 12.000 euros anuals vol dir que encara queda molta feina pendent.
Però després hi ha actituds molt enquistades en els patrons socials i en certes actituds que continuen llastant les possibilitats de participació de la dona en la vida pública. I és que malgrat les polítiques de gènere que s’articulen en el món occidental i en un marc partitocràtic molt encarcarat i encara masculinitzat, la paritat, malauradament, acaba proporcionant que els perfils polítics femenins que arriben a la primera línia siguin els de les dones obedients, de consigna, amb no gaire carisma i encara menys idees, de les quals Carme Chacón seria el paradigma. Admeto sense reserves que la mediocritat de la classe política en les nostres societats s’estén d’una manera aclaparadora també entre els homes. Tampoc no es pot esperar que, en la grisor generalitzada, les dones de sobte brillin per generació espontània molt per damunt dels seus homòlegs masculins. Però no deixa de ser torbador que alguns dels vicis que atribuïm al conjunt de la classe política es reprodueixin amb major intensitat en les primeres dones que assumeixen grans responsabilitats. I d’això no se’n salven ni algunes de les principals dirigents del planeta: tant Angela Merkel com Michelle Bachelet es troben, a la RFA i a Xile, respectivament, al capdavant de dues grans coalicions en què la dialèctica política frenètica ha estat substituïda per grans consensos que no requereixen un gran lideratge, de forma que han anat bastint la seva carrera a poc a poc i amb bona lletra sense cap esclat de genialitat que les faci trontollar del mainstream. Potser és que la història ens ha ensenyat que els grans caràcters també ens han portat a les grans desgràcies, i que tal vegada més val que les dirigents presents i futures no ens trasbalsin massa. Quan a Espanya apareix alguna dona amb empenta, i els catalans això prou que ho sabem amb Magdalena Álvarez, més val començar a tremolar, ni que el preu de la monocòrdia i de la banalitat hagi de ser suportar com una catalana com Chacón, per tal d’enrobustir la seva legitimitat i en el to de cantarella que la caracteritza, reconegui el seu “profund amor a l’Espanya unida i diversa” i hom no se’n pugui estar de preguntar-se per les condicions socials, històriques i mediàtiques que porten una dona de la seva generació a fer aquesta mena d’afirmacions.
I parlant de catalans, si es tracta de promoure la inacció, l’aposta de Zapatero es pot qualificar d’encertada. L’entorn caspós de l’ultraconservadora Associació de Militars Espanyols, en la seva crítica a la designació de Chacón, avisava que la nova ministra no era la persona més adequada a Defensa “pel que pugui passar” quan el Tribunal Constitucional resolgui l’Estatut. Certament, amb Chacón, Zapatero sembla revelar el que pensa que farà el poble de Catalunya davant d’una decisió negativa per a l’Estatut a la jurisdicció constitucional, el mateix que ha fet propulsant-lo a ell a la presidència del govern espanyol: no res i qui passa dies anys empeny.
Font: Avui (21/04/2008)
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada