Els líders europeus que remenen les cireres de debò (Sarkozy, Merkel, Brown i Berlusconi) van decidir dissabte a París que, com més aviat millor, cal organitzar una cimera amb l’objectiu de “refundar el capitalisme financer”. De fet, Sarkozy, que és qui millor ha formulat fins ara el que hauria de ser aquest nou “capitalisme ètic” més humanista, ja ha qualificat l’actual crisi econòmica com “el final d’un món”. Afegeix, però, que “no es tracta tant d’una crisi del capitalisme sinó de la d’un sistema que s’ha allunyat dels valors capitalistes i que en certa forma els ha traït”.
Aquesta sacsejada al capitalisme, tant orgullós de si mateix que estava, fa pensar en el tema de l’obra de Tom Stoppard Rock’n’roll, que aquests dies s’està representant al Teatre Lliure de Montjuïc. Entre Praga i Cambridge, des del 1964 i durant trenta anys, Stoppard explica, de manera excel·lent, el final del comunisme a través de la història personal d’una família. Feia molts anys que no veia una funció de teatre com aquesta, amb majúscules. Una obra d’aquelles que et pot arribar a canviar la vida. El tema podria ser feixuc, el text (d’una alta densitat política) exigeix alguns mínims coneixements previs d’història. I requereix, això sí, la màxima concentració durant les tres hores de funció. Però tot plegat provoca en l’espectador un devessall d’emocions que només se senten amb aquesta intensitat quan s’està davant, com és el cas, d’una obra mestra. Hi ajuda molt el muntatge sublim d’Àlex Rigola (més contingut que en d’altres ocasions) i l’escenari de Max Glaenzel. I, sobretot, el treball dels actors, amb un parell de protagonistes, Joan Carreras i Lluís Marco, que estan de premi. L’única pega és que les funcions a la sala Fabià Puigserver s’acaben el 19 d’octubre. Només queden dues setmanes i poques entrades per a qui s’ho hagi perdut.
Aquesta sacsejada al capitalisme, tant orgullós de si mateix que estava, fa pensar en el tema de l’obra de Tom Stoppard Rock’n’roll, que aquests dies s’està representant al Teatre Lliure de Montjuïc. Entre Praga i Cambridge, des del 1964 i durant trenta anys, Stoppard explica, de manera excel·lent, el final del comunisme a través de la història personal d’una família. Feia molts anys que no veia una funció de teatre com aquesta, amb majúscules. Una obra d’aquelles que et pot arribar a canviar la vida. El tema podria ser feixuc, el text (d’una alta densitat política) exigeix alguns mínims coneixements previs d’història. I requereix, això sí, la màxima concentració durant les tres hores de funció. Però tot plegat provoca en l’espectador un devessall d’emocions que només se senten amb aquesta intensitat quan s’està davant, com és el cas, d’una obra mestra. Hi ajuda molt el muntatge sublim d’Àlex Rigola (més contingut que en d’altres ocasions) i l’escenari de Max Glaenzel. I, sobretot, el treball dels actors, amb un parell de protagonistes, Joan Carreras i Lluís Marco, que estan de premi. L’única pega és que les funcions a la sala Fabià Puigserver s’acaben el 19 d’octubre. Només queden dues setmanes i poques entrades per a qui s’ho hagi perdut.
Font: Avui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada