Un tripartit nacional per a Catalunya

Dijoous de la setmana passada va tenir lloc una trobada pública al Centre Internacional de Premsa de Barcelona amb un valor polític i simbòlic realment important. Els tres protagonistes van ser l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, Lluís Recoder (CIU); el de Manlleu, Pere Prat (ERC); i el del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor (ICV-EuiA).

Tots tres, amb el vist-i-plau de les seves respectives formacions, van fer públic el seu profund malestar per l’actuació d’un PSC que, a instàncies del PSOE, ha trencat la unitat pel finançament local tot rebutjant les esmenes als Pressupostos Generals de l’Estat que tenien com a objectiu millorar el finançament dels nostres ajuntaments i que havien estat acordades per les quatre formacions a Catalunya.

I parlem del valor real i simbòlic d’aquesta trobada perquè ha estat protagonitzada per polítics locals. Per aquells que no es poden permetre el luxe d’amagar les renúncies i les incapacitats rera els grans discursos perquè el veí de la cantonada els recorda cada dia aquell equipament que manca, les cues al CAP, la manca de places a la llar d’infants o l’esforç que requereix el darrer augment de la taxa de deixalles.

Són polítics que afronten diàriament les necessitats de les persones d’aquest país i són els principals responsables quan es visualitza el progrés o el retrocés de la nostra societat. Perquè quan parlem de finançament, al capdavall no parlem d’altra cosa que no sigui la millora de l’educació, la sanitat, les infrastructures i el serveis que rebem com a membres d’un col·lectiu nacional.

I la trobada té, també, un valor polític especial quan les circumstàncies –i les paradoxes- polítiques fan possible que dues d’aquestes formacions –Iniciativa i Esquerra- siguin al Govern de Catalunya juntament amb aquells qui acusen de comportament polític sucursalista i subordinat als interessos d’un altre govern, l’espanyol –també governat pels socialistes-, que es nega a complir una llei espanyola, l’Estatut, que mira de posar remei, petit, al terrible dèficit fiscal que viu la societat catalana.

I més enllà dels gestos potser caldria preguntar: i ara què? Ja sabem que els socialistes no respondran però seria interessant saber què contesta Carord al seu batlle de Manlleu o quina estratègia proposa Saura a l’alcalde del Prat de Llobregat.

Pensem que per respecte al conjunt de la societat catalana seria interessant bandejar noves i fictícies propostes d’unitat catalana que incloguin el PSC. És un pràctica que sentim sovint des de Convergència, Esquerra i Iniciativa i sempre tenen el mateix destí i el mateix final: tot allò que pugui qüestionar el socialisme espanyol no comptarà mai amb el suport dels socialistes catalans encara que signifiqui menystenir o reunicar a Catalunya. Potser ha arribat l’hora d’entendre la lliçó.

No fa gaire el professor Salvador Cardús ens recordava que a Catalunya cal recuperar la coherència com un dels grans actius de l’acció política i dels mateixos polítics. Reblava aquesta afirmació dient que aquells que deixin de banda aquesta coherència continuarien essent castigants per l’electorat. Qui tingui orelles que escolti, que deia aquell.

Font: El Bloc Gran del Sobiranisme
.