Cent setanta municipis de Catalunya decideixen demà, clar i ras, si aquest país, té dret a la llibertat. Set-centes mil persones podran expressar en urnes alegals una voluntat que la presumpta legalitat no tolera. Als pobles i a les comarques senceres que han fet seva aquesta jornada es viu una eufòria controlada. Els protagonistes de la consulta –impulsors i votants– senten que fan història. Tothom sap en quin punt va començar aquest camí. Ningú sap com acabarà. Però, sigui com sigui, ho farà amb més llibertat. Fa només uns mesos, la realitat era una altra. ben diferent. El procés de reforma estatutària s’havia frustrat en un doble sentit. D’un costat, havia quedat clar que, en primera i darrera instància, és el govern de l’Estat qui decideix. Qui pot aplicar el contingut del nou Estatut d’Autonomia o deixar-lo en suspens etern. Només cal fer una ullada al serial del finançament per entendre fins a quin punt ni Catalunya ni les seves institucions de govern poden decidir res. Després de mesos de reunions i pressions d’un costat i de l’altre, la Generalitat i el govern que presideix José Luis Rodríguez Zapatero van arribar a un acord. Aquí es va qualificar d’“històric” i es van fer públiques unes xifres que no ho acabaven de justificar. Allà ningú va concretar res. Finalment, la nova Lofca ha servit per constatar que els avanços han estat anecdòtics. I encara alguns informes sobre qui n’ha tret més profit –la comunitat de Madrid– han aigualit del tot el vi. I l’alegria.
El Tribunal Constitucional, de l’altre costat, s’ha encarregat de complicar-ho i frustrar-ho tot encara més. No és només que l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya va ser mutilat i escatat a les Corts espanyoles. Ni que els partits catalans quedessin en evidència quan van entrar en una subhasta de vanitats i interessos per veure qui pactava amb José Luis Rodríguez Zapatero. És que tot allò va servir de ben poca cosa. Ni tampoc va servir de res el referèndum que va aprovar el text retallat d’aquell Estatut. Una decisió arbitrària i condicionada per un joc d’equilibris partidistes al Tribunal Constitucional pot imposar un nou text i pot ser més determinant que la voluntat de la majoria dels catalans expressada a les urnes.
Després de constatar una realitat tan adversa, qui es pot estranyar dels símptomes creixents de “desafecció” contra Espanya? Els partits polítics catalans van respondre en un primer moment demanant calma o fent declaracions contundents, però sense concretar cap alternativa vàlida que pogués ser útil després de la sentència. La societat civil catalana –la societat civil real– es va quedar sumida en el desconcert. Una incertesa agreujada per dos factors més. El primer, els efectes de la crisi econòmica. Qui més qui menys ha pogut constatar que els dos governs –el d’Espanya i el de Catalunya– no han fet res per contrarestar-la amb mesures eficaces. Hi ha importants sectors de la població que en pateixen els efectes de ple i que han decidit que són els “polítics corruptes” els qui en tenen tota la culpa. El segon afecta també els partits. S’ha escampat la convicció que són els seus aparells els qui han contaminat el sistema democràtic i els qui impedeixen les reformes necessàries per regenerar-lo.
A Catalunya, doncs, la sensació de desgast, de cansament i d’impotència era fa mesos molt més forta que en qualsevol altre territori de l’Estat. I va ser en aquell moment quan una petita plataforma d’un petit municipi va decidir convocar un referèndum. A Arenys de Munt es va organitzar una consulta que implicava que la part més activa de la societat prenia la iniciativa, que desbordava els camins convencionals que semblaven del tot esgotats i que escrivia amb lletra pròpia la pàgina de la història immediata. Malgrat totes les pressions i totes les coaccions, l’experiment va funcionar. Una gran participació va justificar l’esforç i va donar la raó als utòpics. Unes setmanes més tard la petita anècdota ha esdevingut categoria i demà centenars de milers de persones per tot Catalunya seguiran els passos dels arenyencs.
N’hi ha que diuen que tot això no té cap sentit perquè només portarà “més frustració”. ¿I què pot portar continuar confiant en la via autonomista convencional? N’hi ha que acusen els impulsors de les consultes de “secessionistes irredempts”. Fins i tot Mariano Rajoy podria arribar a ser-ho per a ells. N’hi ha que apel·len a l’“anticonstitucionalitat” de la iniciativa. Són els que han convertit la Constitució en un fòssil, en un ariet patriòtic contra la discrepància nacional. N’hi ha que giren la vista cap a Espanya i els avisen que deixin tranquil l’Estatut si no volen que tot aquest moviment els desbordi. Han fet tard. Massa tard. Aquest Estatut ja no té cap sentit. Perquè la desconfiança d’Espanya cap a Catalunya i de Catalunya cap a Espanya és absoluta. ¿Quin sentit té ara un Estatut que encara ha de ser castrat –químicament o físicament– i quan ha quedat ben clar que els responsables d’aplicar-lo ni tan sols se’l creuen? N’hi ha que desconfien de “la rauxa” dels seus compatriotes. Potser aquesta desconfiança ha estat un dels ressorts més efectius per portar el país cap a la inactivitat col·lectiva. I n’hi ha que pensen que la història continua demà amb majúscules. Una història d’il·lusió i de llibertat.
.
Vicent Sanchís a l'Avui.cat
.
El Tribunal Constitucional, de l’altre costat, s’ha encarregat de complicar-ho i frustrar-ho tot encara més. No és només que l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya va ser mutilat i escatat a les Corts espanyoles. Ni que els partits catalans quedessin en evidència quan van entrar en una subhasta de vanitats i interessos per veure qui pactava amb José Luis Rodríguez Zapatero. És que tot allò va servir de ben poca cosa. Ni tampoc va servir de res el referèndum que va aprovar el text retallat d’aquell Estatut. Una decisió arbitrària i condicionada per un joc d’equilibris partidistes al Tribunal Constitucional pot imposar un nou text i pot ser més determinant que la voluntat de la majoria dels catalans expressada a les urnes.
Després de constatar una realitat tan adversa, qui es pot estranyar dels símptomes creixents de “desafecció” contra Espanya? Els partits polítics catalans van respondre en un primer moment demanant calma o fent declaracions contundents, però sense concretar cap alternativa vàlida que pogués ser útil després de la sentència. La societat civil catalana –la societat civil real– es va quedar sumida en el desconcert. Una incertesa agreujada per dos factors més. El primer, els efectes de la crisi econòmica. Qui més qui menys ha pogut constatar que els dos governs –el d’Espanya i el de Catalunya– no han fet res per contrarestar-la amb mesures eficaces. Hi ha importants sectors de la població que en pateixen els efectes de ple i que han decidit que són els “polítics corruptes” els qui en tenen tota la culpa. El segon afecta també els partits. S’ha escampat la convicció que són els seus aparells els qui han contaminat el sistema democràtic i els qui impedeixen les reformes necessàries per regenerar-lo.
A Catalunya, doncs, la sensació de desgast, de cansament i d’impotència era fa mesos molt més forta que en qualsevol altre territori de l’Estat. I va ser en aquell moment quan una petita plataforma d’un petit municipi va decidir convocar un referèndum. A Arenys de Munt es va organitzar una consulta que implicava que la part més activa de la societat prenia la iniciativa, que desbordava els camins convencionals que semblaven del tot esgotats i que escrivia amb lletra pròpia la pàgina de la història immediata. Malgrat totes les pressions i totes les coaccions, l’experiment va funcionar. Una gran participació va justificar l’esforç i va donar la raó als utòpics. Unes setmanes més tard la petita anècdota ha esdevingut categoria i demà centenars de milers de persones per tot Catalunya seguiran els passos dels arenyencs.
N’hi ha que diuen que tot això no té cap sentit perquè només portarà “més frustració”. ¿I què pot portar continuar confiant en la via autonomista convencional? N’hi ha que acusen els impulsors de les consultes de “secessionistes irredempts”. Fins i tot Mariano Rajoy podria arribar a ser-ho per a ells. N’hi ha que apel·len a l’“anticonstitucionalitat” de la iniciativa. Són els que han convertit la Constitució en un fòssil, en un ariet patriòtic contra la discrepància nacional. N’hi ha que giren la vista cap a Espanya i els avisen que deixin tranquil l’Estatut si no volen que tot aquest moviment els desbordi. Han fet tard. Massa tard. Aquest Estatut ja no té cap sentit. Perquè la desconfiança d’Espanya cap a Catalunya i de Catalunya cap a Espanya és absoluta. ¿Quin sentit té ara un Estatut que encara ha de ser castrat –químicament o físicament– i quan ha quedat ben clar que els responsables d’aplicar-lo ni tan sols se’l creuen? N’hi ha que desconfien de “la rauxa” dels seus compatriotes. Potser aquesta desconfiança ha estat un dels ressorts més efectius per portar el país cap a la inactivitat col·lectiva. I n’hi ha que pensen que la història continua demà amb majúscules. Una història d’il·lusió i de llibertat.
.
Vicent Sanchís a l'Avui.cat
.
1 comentari:
El simple fet de situar l'independentisme al centre del debat polític ja és un èxit. S'estan perdent pors, teixint confiances i recuperant unitat. Només per això, les consultes ja han tingut un efecte extraordinari.
Publica un comentari a l'entrada