Estúpida pregunta la d’aquesta columna avui. Sempre, la pàtria. ¿Què manté Fidel Castro tants anys al poder amb un suport gens insignificant d’una part de la societat cubana? ¿Els èxits de la presumpta revolució o l’orgull nacional contra les ingerències dels ianquis? ¡Patria o muerte! ¡Venceremos! Així ho han repetit, una vegada i una altra, totes les sedicions presumptament marxistes del continent americà. La pàtria, ai! Sempre la pàtria. I encara més la d’aquells que es proclamen no nacionalistes quan n’estan plens, de nacionalisme, fins a les genives. I ha estat la pàtria la que ha acabat movent també la Conferència Episcopal Espanyola. No l’assignatura d’educació per a la ciutadania, ni la regulació dels casaments de les parelles homosexuals, ni la llei de la memòria històrica...
La pàtria. Espanyola, no cal dir-ho. Per això els que haurien de fer de mediadors entre les parts en conflicte s’apunten amb alegria a un bàndol i proclamen que no s’ha de parlar amb terroristes i que cal “superar amb decisió el perill del separatisme amb una actitud honrada d’amor al bé de la mateixa nació”. Senyors cardenals Agustín García-Gasco, Antonio Cañizares, Antonio María Rouco Varela i còmplices forçats o entusiastes, estimin la seva nació i deixin en pau –si és que coneixen la intenció i l’abast del substantiu– els que en tenen una altra. En el fons dels seus cors pretesament cristians han destriat el món –Espanya els és el món– entre bons i dolents. Els bons són els que la volen com és: castellana, unitària i intolerant. Els dolents són els altres.
Els que la voldrien plural o els que no la volen. I el dimoni, què? He, he. Senyors cardenals, ho creguin o no, milita, patriota, en el primer bàndol. Amb vostès.
Font: Avui (02/02/2008)
La pàtria. Espanyola, no cal dir-ho. Per això els que haurien de fer de mediadors entre les parts en conflicte s’apunten amb alegria a un bàndol i proclamen que no s’ha de parlar amb terroristes i que cal “superar amb decisió el perill del separatisme amb una actitud honrada d’amor al bé de la mateixa nació”. Senyors cardenals Agustín García-Gasco, Antonio Cañizares, Antonio María Rouco Varela i còmplices forçats o entusiastes, estimin la seva nació i deixin en pau –si és que coneixen la intenció i l’abast del substantiu– els que en tenen una altra. En el fons dels seus cors pretesament cristians han destriat el món –Espanya els és el món– entre bons i dolents. Els bons són els que la volen com és: castellana, unitària i intolerant. Els dolents són els altres.
Els que la voldrien plural o els que no la volen. I el dimoni, què? He, he. Senyors cardenals, ho creguin o no, milita, patriota, en el primer bàndol. Amb vostès.
Font: Avui (02/02/2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada