Com saben, hi ha organitzada al PP una terrible batalla que oficialment enfronta els partidaris d’una estratègia més centrista i moderada i els que, apel·lant a unes suposades essències, reclamen no moure’s de la radicalitat conservadora i la confrontació. A partir d’aquí tot són vuits i nous i cartes que no lliguen, i, per exemple, en els dos bàndols hi trobem durs i tous perfectament barrejats.
.
Una altra paradoxa: entre els que ara exigeixen a Mariano Rajoy el sostenella y no enmendalla s’hi compta bona part del nucli més pròxim a José María Aznar, el mateix expresident inclòs. No fa falta posseir memòria d’elefant per recordar com Aznar va arribar a la Moncloa el 1996. Va ser després d’apostar pel gir al centre i a través d’un pacte amb la CiU de Jordi Pujol, en paral·lel amb un altre pacte amb el PNB de Xabier Arzalluz. Aquestes són les bases sobre les quals el PP va construir la seva majoria absoluta de l’any 2000. Per tant, esdevé com a mínim sorprenent que ara Aznar i els aznaristes intentin presentar Mariano Rajoy com un esquerranós emmascarat o com un menyspreable vendepatrias.
.
Estan intentant linxar-lo per voler fer el mateix que Aznar, per voler fer el mateix que va portar el PP al govern espanyol en les dues úniques ocasions en què hi ha estat. No seré jo qui negui que en la batalla del PP els principis i les conviccions hi juguen un paper important, així com els diferents parers sobre l’estratègia a seguir en aquests moments. Ara: és evident que també es tracta d’una revolta, d’un complot, dels que saben que deixaran de comptar com comptaven, dels que temen que les coses els deixaran d’anar tan bé com els anaven. Dels que se senten amenaçats pel nou Rajoy.
Font: Marçal Sintés a l'Avui.cat (28/05/2008)
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada