Així és com et diuen els amics, Pepe Montilla, i fa por pensar com et deuen dir els enemics. Mira, mentre exercies de complement de la llar, la teva pica de marbre era el resguard d'altres personatges més líquids. Semblaves nascut per fer de lampista, canalitzant les incontinències dels companys. Ara t'estem veient en primer pla, i les teves vetes i filons se'ns mostren amb tot el seu gruix. Ara ets protagonista; has despatxat els patricis del teu equip, has mogut peces (algunes tan enquistades com l'alcalde de Barcelona), ens has recordat els teus orígens i has ressuscitat el fantasma lingüístic. Déu n'hi do. Pagava la pena? No ho sé, no estic segur que el canvi t'afavoreixi, i jo enyoro aquella sòlida columna de Carrara contra la qual s'estimbaven els desencerts de les vedets. Ara has volgut plantar-te al fòrum central com a estàtua pública, i potser hi hem perdut. És evident que un home d'Iznájar pot ser president de Catalunya, i tant, igual que el cordovès més cèlebre i més torero de la història podia debutar a Barcelona. Però no queda tan clar que sigui presidenciable una figura en què les esquerdes no expulsen ni tos compulsiva, ni tics congènits, ni xerrera, ni ronquera ni cap de les flaqueses humanes conegudes. Per fortuna, sabem que ets capaç d'enutjar-te, i segregar una certa llet, bona o dolenta, quan et punxen un pèl massa. Bé, és tot un consol. Aviat veurem què diuen els catalans del teu capteniment marmori.
.
Alfred Bosch
.
Font: Avui.cat
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada