Aquest discurs va ser pronunciat pel precandidat Barack Obama, després de guanyar el primer caucus, a Iowa. Alguns analistes americans ja han dit que és un discurs que passarà a la història. Des de l’Ull de Poll creiem que és el primer gran discurs del segle XXI. I us l’oferim íntegre i traduït al català.
“Gràcies, Iowa. Van dir que aquest dia no arribaria mai. Van dir que les nostres expectatives eren massa elevades. Van dir que aquest país estava massa dividit, massa desil·lusionat per unir-se al voltant d’un propòsit comú.
No obstant això, en aquesta nit de gener – en aquest moment definitori de la història-, heu fet allò que els cínics deien que no podríem fer. Allò que l’estat de Nou Hampshire pot fer d’aquí a cinc dies. Allò que Estats Units pot fer en aquest Any Nou de 2008.
En cues que s’han estès al voltant de les escoles i de les esglésies, en petites i grans ciutats, heu vingut com a demòcrates, republicans i independents per alçar-vos i dir que som un únic país, que som un poble i que ha arribat el nostre moment del canvi.
Heu dit que ha arribat l’hora de superar l’amargura, la mesquinesa i la ràbia que ha consumit Washington; d’acabar amb l’estratègia política basada en la divisió i d’optar per una altra basada en la adició; de construir una coalició pel canvi que s’estengui pels estats republicans i demòcrates. Perquè així vencerem al novembre, i així ens enfrontarem per fi als desafiaments que tenim com a país.
Escollim l’esperança en comptes de la por. Escollim la unitat en comptes de la divisió, i escollim també enviar un poderós missatge de que el canvi està arribant a Estats Units.
Heu dit que ha arribat el moment de comunicar als lobbistes, que creuen que els seus diners i la seva influència parlen més alt que les nostres veus, que no són ells els amos del nostre govern, que som nosaltres; i que estem aquí per aconseguir-lo de nou.
Ha arribat el moment d’un president que sigui honrat amb les opcions i els desafiaments a que ens enfrontem; que us escolti i aprengui de vosaltres inclús quan estiguem en desacord; que no només us digui allò que voleu sentir, sinó allò que heu de saber. I, a Nou Hampshire, si em doneu la mateixa oportunitat que a Iowa aquesta nit, jo seré aquest president dels Estats Units.
Gràcies.
Seré un president que farà per fi assequible i disponible l’assistència sanitària per tots els americans, de la mateixa manera que vaig ampliar l’assistència sanitària a Illinois, unint a demòcrates i republicans per fer aquesta feina.
Seré un president que posarà fi a les amnisties fiscals per les companyies que traslladin els nostres llocs de treball a l’estranger i crearé una reducció fiscal dirigida a la classe mitjana que vagi a parar a les butxaques dels treballadors dels Estats Units, que la mereixen.
Seré un president que aprofitarà l’enginy dels agricultors, científics i empresaris per alliberar aquest país de la tirania del petroli d’una vegada per totes.
I seré un president que posarà fi a la guerra d’Irak i portarà els soldats a casa; que restaurarà la nostra posició moral; que sabrà que l’11-S no és una forma d’obtenir vots a través de la por, sinó un desafiament que haurà d’unir els Estats Units i al món contra les amenaces comunes del segle XXI: les amenaces comuns del terrorisme i les armes nuclears, el canvi climàtic i la pobresa, el genocidi i la malaltia.
Aquesta nit ens trobem una mica més a prop d’aquesta visió d’Estats Units gràcies al que heu fet aquí, a Iowa. I per això vull agrair d’una manera especial als organitzadors i als caps del districte, als voluntaris i al personal que ha fet tot això possible.
I ja que estic a l’apartat d’agraïments, per mi té molt sentit donar les gràcies a l’amor de la meva vida, la roca de la família Obama, la col·laboradora més propera al llarg de la campanya, un aplaudiment per a Michelle Obama.
Sé que no ho heu fet per mi. Ho heu fet perquè creieu profundament en la més americana de les idees: que, davant l’impossible, les persones que estimen aquest país poden canviar-lo.
Això ho sé. Ho sé perquè, encara que estic aquí aquesta nit, mai oblidaré que vaig començar als carrers de Chicago això que molts de vosaltres heu fet per aquesta campanya i per totes les campanyes aquí a Iowa: organitzar, treballar i lluitar per que les vides de les persones siguin una mica millors.
Sé com n’és de dur. I que el somni és escàs, la paga petita i el sacrifici gran. Hi ha dies de desil·lusió, però a vegades, només a vegades, hi ha nits com aquesta, una nit que, d’aquí a uns anys, quan haguem fet els canvis en els quals creiem, quan més famílies puguin permetre’s acudir a un metge, quan els nostres fills (quan Malia, Sasha i els vostres fills) heretin un planeta una mica més net i segur, quan el món percebi a Estats Units d’una manera diferent i Estats Units es vegi a si mateix com un país menys dividit i més unit, llavors serem capaços de mirar orgullosos enrere i dir que va ser en aquest moment quan va començar tot.
Aquest fou el moment que allò improbable va copejar allò que Washington sempre havia considerat inevitable.
Aquest fou el moment en que vau trencar les barreres que ens havien separat durant massa temps, quan unirem a persones de tots els partits i de totes les edats en una causa comuna; quan vam donar per fi als americans que mai havien participat en política una raó per posar-se dempeus i fer-ho.
Aquest fou el moment en que per fi vam fer retrocedir la política de la por, el dubte i el cinisme; la política en que ens demolim els uns als altres en comptes d’aixecar junts aquest país. Aquest fou el moment.
D’aquí a uns anys, mirareu enrere i direu que aquest fou el moment, que aquest fou el lloc, en que Estats Units va recordar què significa tenir esperança.
Durant mesos hem estat objecte de rialles, inclús de burles, per parlar d’esperança. Però sempre hem sabut que l’esperança no és l’optimisme cec.
No és fer cas omís de la feina que tenim per davant ni dels obstacles que es troben en el nostre camí. No es asseure’ns a la cuneta ni defugir una baralla. L’esperança és alguna cosa dins nostre que insisteix en que, malgrat que totes les proves assenyalin el contrari, ens espera alguna cosa millor si tenim el valor d’anar a buscar-ho, de treballar-nos-ho i de lluitar per aquesta cosa.
L’esperança és el que vaig veure als ulls d’una jove de Cedar Rapids que treballava en el torn de nit després de tot un dia a la universitat i que malgrat tot això no podia permetre’s pagar l’assistència sanitària per una germana malalta; una jove que segueix creient que aquest país li donarà una oportunitat de realitzar els seus somnis.
L’esperança és el que vaig sentir a la veu d’una dona de Nou Hampshire que em va dir que no havia estat capaç de respirar des que el seu nebot se n’havia anat a l’Irak; que segueix resant totes les nits perquè torni sa i estalvi.
L’esperança és el que va portar a un grup de colons a aixecar-se contra un gran imperi; el que va conduir a la més gran de les generacions a alliberar un continent i sanejar una nació; el que va conduir a homes i dones joves a asseure’s a menjadors dels quals estaven exclosos pel seu color, enfrontar-se a les mànegues i desfilar per Selma i Montgomery a favor de la causa de la llibertat.
L’esperança, l’esperança és allò que m’ha portat fins aquí, amb un pare de Kenya i una mare de Kansas i una història que només podria passar als Estats Units d’Amèrica. L’esperança és els fonaments d’aquest país, la creença de que els nostre destí no serà escrit per a nosaltres, sinó per nosaltres; per tots els homes i dones que no es conformen amb el món tal com és, sinó que tenen el valor de refer-lo tal com hauria de ser.
Això és el que hem començat aquí, a Iowa, i aquest és el missatge que ara podem portar a Nou Hampshire i més enllà.
El mateix missatge que teníem en els bons i en els mals moments, el missatge que pot canviar aquest país maó a maó, carrer a carrer, amb les mans encallides: que junts, les persones corrents podem fer coses extraordinàries; perquè no som una col·lecció d’estats demòcrates i republicans, som els Estats Units d’Amèrica; i en aquest moment, en aquestes eleccions, estem una altra vegada disposats a creure.
Gràcies, Iowa.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada