Independentisme. Aquests dies es commemora el 40 aniversari del naixement del PSAN, que és com dir de l’independentisme d’esquerra. Va ser un partit on van confluir el catalanisme desacomplexat i uns plantejaments d’esquerra ara ja obsolets. Avui, ERC és l’hereva del que va ser el PSAN, després d’una complexa història d’escissions, de sigles i de transvasaments de persones. En aquests 4 decennis, l’independentisme d’esquerra ha evolucionat i, a la seva manera, ha triomfat. Durant els anys 60 i 70, dir-se independentista a Catalunya era ser un freaky (abans que s’inventés la paraula frea ky). Avui, ser independentista a Catalunya és una cosa tan normal que, segons les enquestes, ho és entre un 15% i un 20% de la població.
Les llums. L’èxit de l’independentisme d’esquerra i, concretament, d’ERC després de l’ingrés d’Àn gel Colom i de Carod-Rovira és aquest: haver posat l’independentisme al mapa polític català, haver-lo convertit en una opció normal. I, encara més: en els darrers anys, haver-se convertit en un partit de govern. Si als dirigents del PSAN del 1968 algú els hagués dit que un president del Parlament català cridaria, en acabar una sessió, “Visca Catalunya lliure!”, l’haurien pres per boig. Però així ha estat. Hi ha consellers i parlamentaris independentistes. Però l’independentisme té una assignatura pendent: crear un full de ruta clar cap a la sobirania, que permeti l’adhesió d’àmplies capes de la societat catalana.
Les ombres. Una de les confessions polítiques que he rebut més cops al llarg de la meva vida és la següent: “A mi, en el fons, m’agradaria que Catalunya fos independent. No haver de demanar res a Madrid. M’agradaria, si fos possible. Però, com que no ho és...”. Aquestes frases me les han dit des de persones que vo ten socialista fins a militants del PP. La independència ha guanyat molts adeptes com a proclama retòrica o referent sentimental, però es manté en el terreny de la utopia. I al gruix de la societat, quan vota, no li interessen les utopies, sinó els projectes palpables, objectius i realitzables. La gran feblesa de l’independentisme és aquesta: no hi ha full de ruta i, per tant, no es considera possible. El dia que l’in de pen den tis me presenti el seu full de ruta (i el pamflet 2014, de Carod, no ho és) pot gua nyar moltíssims adeptes. Ho farà?
Francesc Puigpelat
Font: Avui.cat
Les llums. L’èxit de l’independentisme d’esquerra i, concretament, d’ERC després de l’ingrés d’Àn gel Colom i de Carod-Rovira és aquest: haver posat l’independentisme al mapa polític català, haver-lo convertit en una opció normal. I, encara més: en els darrers anys, haver-se convertit en un partit de govern. Si als dirigents del PSAN del 1968 algú els hagués dit que un president del Parlament català cridaria, en acabar una sessió, “Visca Catalunya lliure!”, l’haurien pres per boig. Però així ha estat. Hi ha consellers i parlamentaris independentistes. Però l’independentisme té una assignatura pendent: crear un full de ruta clar cap a la sobirania, que permeti l’adhesió d’àmplies capes de la societat catalana.
Les ombres. Una de les confessions polítiques que he rebut més cops al llarg de la meva vida és la següent: “A mi, en el fons, m’agradaria que Catalunya fos independent. No haver de demanar res a Madrid. M’agradaria, si fos possible. Però, com que no ho és...”. Aquestes frases me les han dit des de persones que vo ten socialista fins a militants del PP. La independència ha guanyat molts adeptes com a proclama retòrica o referent sentimental, però es manté en el terreny de la utopia. I al gruix de la societat, quan vota, no li interessen les utopies, sinó els projectes palpables, objectius i realitzables. La gran feblesa de l’independentisme és aquesta: no hi ha full de ruta i, per tant, no es considera possible. El dia que l’in de pen den tis me presenti el seu full de ruta (i el pamflet 2014, de Carod, no ho és) pot gua nyar moltíssims adeptes. Ho farà?
Francesc Puigpelat
Font: Avui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada