Salvador Sostres / www.salvadorsostres.com
El protocol mediàtic de les tragèdies. De seguida càmeres i micròfons s'abraonen sobre els familiars de les víctimes perquè expliquin llur dolor. Hi ha poques coses al món tan certes i conegudes com que les mares ploren quan perden els seus fills. I això ho sap tothom, i les coses que sap tothom no són notícia. No hi ha, doncs, cap justificació professional per furgar en el dolor aliè i convertir-lo en espectacle, que és l'únic objectiu de totes aquestes groguenques entrevistes. La típica frase amb què molts d'aquests pirates de l'ofici s'excusen, "Oh, és que faig la meva feina", és mentida. Aquesta no és la teva feina, això no té res a veure amb el periodisme. I si és el que t'han manat que fessis, bé podies oposar-t'hi. Hem vist que per assumptes de molta menys importància, els periodistes escenificaven la pantomima de plantar-se. Durant les campanyes electorals, per exemple, hem d'aguantar que cada dia i cada nit els presentadors dels informatius de TV3 es facin els imparcials (quan tothom pot veure clarament, la resta de l'any, que són espanyols i socialistes) dient-nos que no signen les notícies relacionades amb els actes polítics en qüestió perquè el minutatge respon a un pacte entre els partits polítics i no a criteris professionals. I en canvi ni piulen quan han d'informar d'uns Jocs Olímpics organitzats per un règim criminal, i no tenen cap problema a ser còmplices de la mala llet i la misèria moral que cal per anar a molestar una mare preguntant-li com se sent havent perdut el seu fill en un accident aeri. Com vols que se senti, imbècil? Les mares ploren si els seus fills moren, és el dolor més terrible. I això ni és ni ha estat mai notícia. Aviat deixarà de ser-ho, també, la indecència de la classe periodística.
Font: Avui.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada