dijous, 31 de desembre del 2009
dimecres, 30 de desembre del 2009
dimarts, 29 de desembre del 2009
dilluns, 28 de desembre del 2009
The Supremes
Nota del bloc per a alcaldes limitats: eliminar el borró o borrissol dels pollancres silencs de gènere femení no implica l'eliminació dels grups musicals femenims ni la fi de la humanitat.
De la guerra i de la pau
Amb motiu del discurs d’Obama ha aflorat la proclama ‘bonista’ que abomina de qualsevol violència
JUAN-JOSÉ López Burniol
En el seu intel·ligent discurs d’acceptació del premi Nobel de la pau, Barack Obama va deixar clara la idea que la pau es pot assolir, però que no serà mai el fruit d’una evolució sobtada de la naturalesa humana, sinó el resultat d’una evolució gradual de les institucions. Una evolució que només serà possible si es desenvolupen alternatives a la violència, establint regulacions internacionals que sancionin els països que les violin, com per exemple en matèria d’armes nuclears. Una evolució que no es defineixi només per l’absència de conflicte, sinó que es basi en el respecte als drets humans. Una evolució, en definitiva, que comprengui no solament drets civils i polítics, sinó també la seguretat econòmica i oportunitats per a tothom.
És a dir: acords entre nacions, institucions sòlides, suport als drets humans i inversions en desenvolupament, més una expansió de la consciència moral. Però, com que la maldat existeix en el món, no es podrà mai eradicar del tot la violència, ja que les nacions seguiran recorrent a l’ús de la força per defensar-se. Aquesta força necessària és, a més a més, justa –guerra justa– quan el seu ús s’até als estàndards fixats per la comunitat internacional, quan existeixen motius humanitaris –com en el cas dels països balcànics– i quan la forma de fer la guerra no infringeix les pautes també comunament acceptades.
MALGRAT la lògica de la seva tesi, Obama ha estat criticat per bel·licista i contradictori. En totes les crítiques subjau, no obstant, un error: aquell que sosté que la pau, la justícia i el dret es contraposen de forma radical a la guerra, la injustícia i el desordre. Aquest error es deu al fet que les nostres generacions, que són filles de la guerra, estan obsessionades per una pau que temen perdre. Un fenomen idèntic –escriu Álvaro d’Ors– es va produir el segle I abans de Crist, quan Roma estava sumida en múltiples guerres i la pau era desitjada. Haver comprès aquest anhel va ser la clau de l’èxit d’Octavi i també el secret que explica que pogués alterar solapadament la forma política tradicional de Roma –la República– i aconseguir quedar-se amb el poder absolut –l’Imperi–. Tímid i més donat a la diplomàcia que a les armes, Octavi, una vegada ja era vencedor, va saber instaurar una època de pau –la Pax Octaviana– amb vocació de ser definitiva, en el sentit grec de la paraula eirene. A aquesta època pertany Marc Tul·li Ciceró, el pensament del qual sobre aquest tema es concreta en la frase «silent leges inter armes» (les lleis, entre les armes, callen), que fa seva la contraposició genuïnament grega entre la justícia, el dret i la pau, per una banda, i la injustícia, la violència i la guerra, per l’altra. Tot i això, aquesta contraposició no és la genuïna del poble romà, per al qual la violència i el dret no es concebien com a termes antitètics. Cosa que requereix una explicació.
Efectivament, si podem parlar d’ordre és perquè qualsevol persona és capaç de desordre, i fins i tot s’hi troba inclinada. Però també s’ha d’admetre que qualsevol persona pot superar la seva tendència al desordre mitjançant la violència que exerceix sobre si mateixa, al dominar els seus instints per la força de la seva voluntat posada al servei de la seva raó. I això, que és cert en la permanent lluita personal contra el propi desordre, ho és també respecte del desordre social. És a dir, també la societat ha d’exercir certa violència sobre si mateixa per mantenir-hi l’ordre. De tot plegat es dedueix que no hi ha ordre possible sense una violència potencial que el faci efectiu quan és vulnerat. Per això, encara que la violència s’entengui habitualment com a causa del desordre, el cert és que l’ordre és, al seu torn, el resultat d’una violència latent que el garanteix: el dret –la norma– no es pot realitzar en un ordre jurídic real i efectiu si no està reforçat per un dispositiu capaç d’imposar-lo per la violència. Ara bé, aquest dispositiu només existeix quan hi ha una autoritat superior a les parts enfrontades. Quan aquesta autoritat superior no existeix –com succeeix en els enfrontaments entre estats–, la guerra és llavors l’únic mitjà de defensa.
La legítima defensa és un principi de dret natural universalment reconegut, ja que és evident la necessitat de la pròpia violència defensiva quan no hi ha una altra defensa organitzada suficient: és lícit rebutjar la violència amb la violència. I, encara que la legítima defensa acostuma a referir-se a la defensa violenta exercitada per un individu agredit, s’ha d’admetre també la legítima defensa
–en forma de guerra– a favor d’una comunitat nacional que és atacada. ¿Per què repetir aquesta obvietat? Perquè, amb motiu del discurs d’Obama, ha tornat a aflorar l’habitual proclama bonista i pseudoprogre que abomina de qualsevol forma de violència –incloent-hi, per descomptat, la guerra–, sense advertir, ni menys encara reconèixer, que la pau –l’ordre jurídic en què sorgeix i es pot manifestar lliurement aquesta proclama– està garantida per una força –una violència– potencial no per discreta menys efectiva. Cosa que significa que la contradicció no està en Obama, sinó en qui el critica.
És a dir: acords entre nacions, institucions sòlides, suport als drets humans i inversions en desenvolupament, més una expansió de la consciència moral. Però, com que la maldat existeix en el món, no es podrà mai eradicar del tot la violència, ja que les nacions seguiran recorrent a l’ús de la força per defensar-se. Aquesta força necessària és, a més a més, justa –guerra justa– quan el seu ús s’até als estàndards fixats per la comunitat internacional, quan existeixen motius humanitaris –com en el cas dels països balcànics– i quan la forma de fer la guerra no infringeix les pautes també comunament acceptades.
MALGRAT la lògica de la seva tesi, Obama ha estat criticat per bel·licista i contradictori. En totes les crítiques subjau, no obstant, un error: aquell que sosté que la pau, la justícia i el dret es contraposen de forma radical a la guerra, la injustícia i el desordre. Aquest error es deu al fet que les nostres generacions, que són filles de la guerra, estan obsessionades per una pau que temen perdre. Un fenomen idèntic –escriu Álvaro d’Ors– es va produir el segle I abans de Crist, quan Roma estava sumida en múltiples guerres i la pau era desitjada. Haver comprès aquest anhel va ser la clau de l’èxit d’Octavi i també el secret que explica que pogués alterar solapadament la forma política tradicional de Roma –la República– i aconseguir quedar-se amb el poder absolut –l’Imperi–. Tímid i més donat a la diplomàcia que a les armes, Octavi, una vegada ja era vencedor, va saber instaurar una època de pau –la Pax Octaviana– amb vocació de ser definitiva, en el sentit grec de la paraula eirene. A aquesta època pertany Marc Tul·li Ciceró, el pensament del qual sobre aquest tema es concreta en la frase «silent leges inter armes» (les lleis, entre les armes, callen), que fa seva la contraposició genuïnament grega entre la justícia, el dret i la pau, per una banda, i la injustícia, la violència i la guerra, per l’altra. Tot i això, aquesta contraposició no és la genuïna del poble romà, per al qual la violència i el dret no es concebien com a termes antitètics. Cosa que requereix una explicació.
Efectivament, si podem parlar d’ordre és perquè qualsevol persona és capaç de desordre, i fins i tot s’hi troba inclinada. Però també s’ha d’admetre que qualsevol persona pot superar la seva tendència al desordre mitjançant la violència que exerceix sobre si mateixa, al dominar els seus instints per la força de la seva voluntat posada al servei de la seva raó. I això, que és cert en la permanent lluita personal contra el propi desordre, ho és també respecte del desordre social. És a dir, també la societat ha d’exercir certa violència sobre si mateixa per mantenir-hi l’ordre. De tot plegat es dedueix que no hi ha ordre possible sense una violència potencial que el faci efectiu quan és vulnerat. Per això, encara que la violència s’entengui habitualment com a causa del desordre, el cert és que l’ordre és, al seu torn, el resultat d’una violència latent que el garanteix: el dret –la norma– no es pot realitzar en un ordre jurídic real i efectiu si no està reforçat per un dispositiu capaç d’imposar-lo per la violència. Ara bé, aquest dispositiu només existeix quan hi ha una autoritat superior a les parts enfrontades. Quan aquesta autoritat superior no existeix –com succeeix en els enfrontaments entre estats–, la guerra és llavors l’únic mitjà de defensa.
La legítima defensa és un principi de dret natural universalment reconegut, ja que és evident la necessitat de la pròpia violència defensiva quan no hi ha una altra defensa organitzada suficient: és lícit rebutjar la violència amb la violència. I, encara que la legítima defensa acostuma a referir-se a la defensa violenta exercitada per un individu agredit, s’ha d’admetre també la legítima defensa
–en forma de guerra– a favor d’una comunitat nacional que és atacada. ¿Per què repetir aquesta obvietat? Perquè, amb motiu del discurs d’Obama, ha tornat a aflorar l’habitual proclama bonista i pseudoprogre que abomina de qualsevol forma de violència –incloent-hi, per descomptat, la guerra–, sense advertir, ni menys encara reconèixer, que la pau –l’ordre jurídic en què sorgeix i es pot manifestar lliurement aquesta proclama– està garantida per una força –una violència– potencial no per discreta menys efectiva. Cosa que significa que la contradicció no està en Obama, sinó en qui el critica.
* Notari.
.
“De l’islam en pot sorgir una teologia alliberadora”
Entrevista al teòleg Juan José Tamayo, autor del llibre ‘Cultura, religión y política’
Amb motiu de la presentació del llibre Islam. Cultura, religión y política, publicat per Trotta, el teòleg Juan José Tamayo ha passat per Barcelona, convidat per l’Institut d’Estudis de la Mediterrània. Hi va anar a parlar de la seva nova proposta: una insòlita teologia islamocristiana de l’alliberament.
Per a la teologia que vostè proposa s’han de trobar els punts en comú de les dues religions. Però, quins són els esculls que les separen?
El primer punt a superar és el monoteisme, que és un model que tendeix a no respectar la pluralitat de valors. Creure en un únic Déu per a tota la humanitat comporta una exclusió dels altres i una concepció teista del món. Les dues religions estan enfrontades perquè parteixen d’un Déu que és compassiu i alhora despietat; pacient, però airat, equànime i arbitrari, solidari però totpoderós. Tots dos déus s’haurien de revisar per trobar-se en l’ètica de la teologia de l’alliberament islamocristiana, que és un terme meu.
Això és possible?
Sí, perquè cap dels dos remet a la violència. La teologia de l’alliberament no és exclusiva de cap cultura. Des de fa dècades es treballa en aquest sentit i s’han fet propostes significatives, però tenim uns estereotips sobre l’islam que fan que no pensem mai que d’aquesta religió en pugui sorgir una teologia alliberadora. Tot el que té a veure amb el món àrab ens sembla bàrbar i medieval. El prejudici és el que impedeix descobrir l’alliberament de l’islam i a Espanya hi ha una ignorància enciclopèdica sobre això, com si no formés part de la nostra identitat ni estigués present en la nostra història de l’art, de la ciència, de la llengua, de la filosofia.
Un altre dels temes de fricció deu ser la teologia feminista.
Sí, perquè és el fet més renovador en la teologia de l’islam avui en dia. Hi ha dones molt actives, com Fatima Mernisi i Amenatu Haidar, a qui ja vaig dedicar un capítol del llibre abans que comencés la vaga de fam. Quan va sorgir, l’islam va representar un progrés per a la socieconomia de la península Aràbiga, on les desigualtats socials eren abismals. L’islam va suposar un pas endavant en tots els camps del coneixement, ja la primera sura feia referència a la instrucció del poble.
Però no es pot dir que precisament als països islàmics es gaudeixi de llibertat d’expressió.
En molts països de majoria musulmana s’ha tornat a l’etapa preislàmica i la dona està discriminada d’una manera brutal, però tot això no respon ni als fonaments de l’islam ni a la doctrina alcorànica. El que passa és que l’islam va anar introduint els costums dels pobles que conqueria.
El mateix va passar amb el cristianisme.
Sí, en els inicis les dones van assumir responsabilitats seguint a Jesús, però en la mesura que la religió es va polititzar i va adoptar costums de l’Imperi Romà, els qui van assumir el poder van ser els homes, i les dones van passar a ser invisibles. La mateixa concepció de Déu és patriarcal, però en els orígens no va ser així.
Aquest incompliment dels drets humans no respon a raons religioses sinó a raons fonamentalment polítiques i socials.
¿També és cultural la prohibició de construir minarets a Suïssa, arran d’un referèndum?
La mateixa convocatòria del referèndum és un exemple que no es pot veure la palla de l’ull de l’altre sense adonar-nos de la biga en l’ull propi. És un extraordinari exemple d’intolerància i falta de respecte de la llibertat religiosa.
Però tots aquests prejudicis sorgeixen per algun motiu.
Tots els fanatismes es retroalimenten. Són les perversions de les religions. El fanatisme està instal·lat a les cúpules de poder i ho projecten sobre el poble. El resultat del referèndum de Suïssa no és fruit de les creences d’un poble sinó de la construcció d’alguns partits i fins i tot del mateix Estat. Els drets humans no poden ser objecte de referèndum, perquè si el poble els rebutja entrem en una situació anterior a la Revolució Francesa.
Però ¿la seva idea d’una teologia de l’alliberament islamocristiana no li sembla una utopia extrema?
És una utopia en el sentit positiu del terme. Canviant les condicions actuals, sí que es podria tirar endavant. El problema de les religions és que falta diàleg al seu si. El cristianisme és la religió que més conec i més pateixo. Hi ha un atrinxerament de les diferents tendències i no és fàcil bastir ponts per al diàleg. El Vaticà no hi ajuda gens. Durant vint anys, Benet XVI s’ha comportat com un inquisidor, ha estat el Torquemada del segon terç del segle XX.
I això també es nota en un retrocés pel que fa al paper de la dona.
La doctrina moral encara l’han d’elaborar els homes i a elles no se les reconeix com a subjectes teològics per poder ensenyar a les facultats i sobre elles cauen les ires del vell Sant Ofici. Crec que les meves col·legues teòlogues encara ara ho tenen més fotut que els homes.
Però el futur és d’elles.
Sí, la teologia feminista és la de les més prometedores i de les més creatives perquè va traient les teranyines del patriarcat.
Article da l'Avui.cat
.
diumenge, 27 de desembre del 2009
Nova prova d'estupidesa d'en Nogué a la premsa
SILS | MARTÍ SANTIAGO
Que Sils disposi d'un estany ha permès que al seu voltant es desenvolupi un intens monocultiu de pollancres que es talen i es replanten periòdicament per obtenir-ne pasta de paper. Ara bé, durant la primavera, aquesta tipologia d'arbre emet un borró que ocasiona diverses molèsties sobretot a persones que pateixen al·lèrgies. Per aquesta raó, l'agrupació local d'ICV demanarà a l'ajuntament que prohibeixi la plantació de pollancres de gènere femení -són els que alliberen el borró- a totes les zones de sòl urbà o urbanitzable i en una franja de terreny de 1.000 metres al seu voltant.
La idea dels ecosocialistes no és nova, ja que durant l'anterior mandat l'Ajuntament de Riudarenes va optar per fer efectiva aquesta prohibició per les molèsties que ocasionava aquest borrissol. L'alcalde del municipi, Narcís Colomé (CiU), explica que una vegada es van talant els pollancres de gènere femení els propietaris forestals poden replantar aquesta varietat arbòria sempre que sigui de gènere contrari.
El portaveu d'ICV a Sils, Albert Miralles, manifesta que l'adopció d'aquest acord no suposaria un perjudici econòmic per als propietaris dels terrenys amb pollancres, perquè només els haurien d'anar substituint al llarg del temps. Ell mateix reconeix que es tracta d'una mesura que no es podrà fer efectiva de forma immediata i que trigarà prop de quinze anys a materialitzar-se, tenint en compte que la prohibició no afectarà les plantacions que s'hagin realitzat abans i que la substitució dels arbres s'anirà fent a mesura que es vagin talant.
L'alcalde de Sils, Martí Nogué (IdS), es manifesta contrari a acceptar aquesta prohibició, perquè no la veu efectiva. Manifesta que prohibir plantar pollancres femella en una franja de 1.000 metres no serveix de res si bufa el vent i explica, a tall d'exemple, com en temporals de tramuntana tot el borró del municipi va a parar a Maçanet. "El borró viatja quilòmetres, és absurd prohibir-ho", sentencia.
Per Nogué, acceptar aquest acord "és com tractar de prohibir les campanes perquè el seu so molesta" i afegeix que està sorprès que sigui ICV qui ho sol·liciti. "Ells que són tan paritaris i ara volen eliminar el gènere femení", expressa sarcàsticament.
Cal tenir en compte que diversos petits propietaris disposen de parcel·les al voltant de l'estany on planten aquests arbres per obtenir-ne un rendiment econòmic. No obstant, la vegetació ideal d'aquesta zona humida haurien de ser els prats de dall. De fet, l'entitat Acciónatura, que custodia un tram de l'estany, ha eliminat els pollancres del terreny que conserva per crear un prat d'aquest tipus, doncs, d'aquesta manera, a part de permetre la pastura de les eugues durant l'estiu, afavoreix que els amfibis, rèptils i ocells disposin del seu hàbitat natural.
.
Diari de Girona
.
Més a: L'obsessió d'IDS contra ICV s'accentua
.
Que Sils disposi d'un estany ha permès que al seu voltant es desenvolupi un intens monocultiu de pollancres que es talen i es replanten periòdicament per obtenir-ne pasta de paper. Ara bé, durant la primavera, aquesta tipologia d'arbre emet un borró que ocasiona diverses molèsties sobretot a persones que pateixen al·lèrgies. Per aquesta raó, l'agrupació local d'ICV demanarà a l'ajuntament que prohibeixi la plantació de pollancres de gènere femení -són els que alliberen el borró- a totes les zones de sòl urbà o urbanitzable i en una franja de terreny de 1.000 metres al seu voltant.
La idea dels ecosocialistes no és nova, ja que durant l'anterior mandat l'Ajuntament de Riudarenes va optar per fer efectiva aquesta prohibició per les molèsties que ocasionava aquest borrissol. L'alcalde del municipi, Narcís Colomé (CiU), explica que una vegada es van talant els pollancres de gènere femení els propietaris forestals poden replantar aquesta varietat arbòria sempre que sigui de gènere contrari.
El portaveu d'ICV a Sils, Albert Miralles, manifesta que l'adopció d'aquest acord no suposaria un perjudici econòmic per als propietaris dels terrenys amb pollancres, perquè només els haurien d'anar substituint al llarg del temps. Ell mateix reconeix que es tracta d'una mesura que no es podrà fer efectiva de forma immediata i que trigarà prop de quinze anys a materialitzar-se, tenint en compte que la prohibició no afectarà les plantacions que s'hagin realitzat abans i que la substitució dels arbres s'anirà fent a mesura que es vagin talant.
L'alcalde de Sils, Martí Nogué (IdS), es manifesta contrari a acceptar aquesta prohibició, perquè no la veu efectiva. Manifesta que prohibir plantar pollancres femella en una franja de 1.000 metres no serveix de res si bufa el vent i explica, a tall d'exemple, com en temporals de tramuntana tot el borró del municipi va a parar a Maçanet. "El borró viatja quilòmetres, és absurd prohibir-ho", sentencia.
Per Nogué, acceptar aquest acord "és com tractar de prohibir les campanes perquè el seu so molesta" i afegeix que està sorprès que sigui ICV qui ho sol·liciti. "Ells que són tan paritaris i ara volen eliminar el gènere femení", expressa sarcàsticament.
Cal tenir en compte que diversos petits propietaris disposen de parcel·les al voltant de l'estany on planten aquests arbres per obtenir-ne un rendiment econòmic. No obstant, la vegetació ideal d'aquesta zona humida haurien de ser els prats de dall. De fet, l'entitat Acciónatura, que custodia un tram de l'estany, ha eliminat els pollancres del terreny que conserva per crear un prat d'aquest tipus, doncs, d'aquesta manera, a part de permetre la pastura de les eugues durant l'estiu, afavoreix que els amfibis, rèptils i ocells disposin del seu hàbitat natural.
.
Diari de Girona
.
Més a: L'obsessió d'IDS contra ICV s'accentua
.
dissabte, 26 de desembre del 2009
dimecres, 23 de desembre del 2009
dilluns, 21 de desembre del 2009
La liquidació de Vallcanera i el Nyap a la Unió de Plataformes
Sr. Alcalde /Conseller/Regidor-a/Arquitecte-a/Secretari-a/Advocat-da/Enginyer-a de l’Ajuntament/Departament de Sils.
La Unió de Plataformes ha estat alertada pels ciutadans i ciutadanes de Sils dels vostres plans sobre l’ NYAP que consideren molt agressius per al medi ambient local, i que per tant ens afecten a tots. També denuncien que han estat acordats sense la suficient transparència i debat públic i democràtic, passant per sobre de les propostes alternatives de la ciutadania, que ens consten molt fonamentades i viables.
La Unió de Plataformes, formada per 59 entitats d’arreu de Catalunya, dona suport a tots els grups cívics, associacions ciutadanes i moviments socials que honestament treballen día a día per construir el “mapa verd” de Catalunya, format pel sistema de reserves naturals, per la conservació del patrimoni històric, per un canvi en el model d’explotació dels recursos hídrics, energètics i de sòl, i per la reducció de l’impactes dels residus i la contaminació, mapa essencial per la supervivència i malauradament oblidat per tots els governs, que ens sentim obligats a suplir, convençuts que la nostra acció comù acabarà imposant el seny en el món polític que ens hauria de representar.
Per aquest objectiu comù anem seguint atentament cadascuna de les vostres decisions, i n’informen pas a pas i puntualment els prop de 200mil nostres adherits i adherides d’arreu de Catalunya, units per un correu on intercanvien solucions i dades, en un debat simultani online, de cooperació fructífera.
En ocasió del nou any 2010, volem desitjar als ciutadans i ciutadanes molts èxits per la important feina propositiva i tenaç que porten a terme a tot arreu en benefici de tothom.
La Unió de Plataformes ha estat alertada pels ciutadans i ciutadanes de Sils dels vostres plans sobre l’ NYAP que consideren molt agressius per al medi ambient local, i que per tant ens afecten a tots. També denuncien que han estat acordats sense la suficient transparència i debat públic i democràtic, passant per sobre de les propostes alternatives de la ciutadania, que ens consten molt fonamentades i viables.
La Unió de Plataformes, formada per 59 entitats d’arreu de Catalunya, dona suport a tots els grups cívics, associacions ciutadanes i moviments socials que honestament treballen día a día per construir el “mapa verd” de Catalunya, format pel sistema de reserves naturals, per la conservació del patrimoni històric, per un canvi en el model d’explotació dels recursos hídrics, energètics i de sòl, i per la reducció de l’impactes dels residus i la contaminació, mapa essencial per la supervivència i malauradament oblidat per tots els governs, que ens sentim obligats a suplir, convençuts que la nostra acció comù acabarà imposant el seny en el món polític que ens hauria de representar.
Per aquest objectiu comù anem seguint atentament cadascuna de les vostres decisions, i n’informen pas a pas i puntualment els prop de 200mil nostres adherits i adherides d’arreu de Catalunya, units per un correu on intercanvien solucions i dades, en un debat simultani online, de cooperació fructífera.
En ocasió del nou any 2010, volem desitjar als ciutadans i ciutadanes molts èxits per la important feina propositiva i tenaç que porten a terme a tot arreu en benefici de tothom.
.
Més a : Nyap i Liquidació
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)