Estem arribant al final d’una veritable setmana negra, que va començar amb la fallida de Lehman Brothers, va seguir amb la compra a corre-cuita de Merryl Lynch pel Bank of America i l’operació pública de rescat de l’asseguradora mundial més gran, AIG. És una crisi amb majúscules. És, de fet, una triple crisi: financera, energètica i immobiliària. Ningú sap del cert ni quan durarà, ni quina és la recepta adequada per sortir-ne amb el mínim dany. Sí que hi ha consens, però, en la necessitat d’injectar liquiditat de forma immediata. I així ho ha entès el govern neocon nord-americà, que ha nacionalitzat empreses privades i –alerta!– ha aprovat un pla de rescat amb diner públic de 700.000 milions d’euros. Si fins fa quatre dies dèiem que Catalunya estava perplexa, ara és el món sencer que no sap quina cara posar davant de tanta intervenció per part d’un govern que presumeix, precisament, de la no-intervenció.
¿Ha fet bé el govern nord-americà? Si hem de jutjar per l’eufòria de les borses, sí. I per si en queda cap dubte, el millor és consultar què en diu The Economist, l’equivalent a la Bíblia per a la intel·lectualitat liberal: “Malgrat tots els costos de l’operació de rescat, el preu del col·lapse de l’economia hauria estat molt més alt. A tots els que hem defensat el capitalisme financer se’ns pot acusar d’haver facilitat que un grup d’aprofitats se n’hagin beneficiat”. És veritat: les subprime han arrossegat el sistema més enllà dels seus límits. El liberalisme defensa la lliure competició en el mercat dintre d’unes normes bàsiques, clares i respectades per tothom. I això no és el que hem vist en els últims anys. Al contrari: els controls han fallat, no hi ha hagut transparència en l’adjudicació pública d’obres i serveis, s’han instituït remuneracions obscenes a directius que han acabat fer fallir les seves empreses... Això no era liberalisme. Era, senzillament, un escàndol que no podia durar massa temps.
¿Ha fet bé el govern nord-americà? Si hem de jutjar per l’eufòria de les borses, sí. I per si en queda cap dubte, el millor és consultar què en diu The Economist, l’equivalent a la Bíblia per a la intel·lectualitat liberal: “Malgrat tots els costos de l’operació de rescat, el preu del col·lapse de l’economia hauria estat molt més alt. A tots els que hem defensat el capitalisme financer se’ns pot acusar d’haver facilitat que un grup d’aprofitats se n’hagin beneficiat”. És veritat: les subprime han arrossegat el sistema més enllà dels seus límits. El liberalisme defensa la lliure competició en el mercat dintre d’unes normes bàsiques, clares i respectades per tothom. I això no és el que hem vist en els últims anys. Al contrari: els controls han fallat, no hi ha hagut transparència en l’adjudicació pública d’obres i serveis, s’han instituït remuneracions obscenes a directius que han acabat fer fallir les seves empreses... Això no era liberalisme. Era, senzillament, un escàndol que no podia durar massa temps.
Font: Article de Toni Cruanyes a l'Avui
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada